que ja al darrera de cada via

que ja al darrera de cada via

La setmana passada vaig tenir molt de temps per pensar i pensant em vaig adonar de lo afortunats que som els escaladors, de la quantitat d'escoles que tenim al nostre país. Però també em vaig adonar de lo egoistes que som moltes vegades. Totes aquestes vies que disfrutem escalan, que es publiquen a revistes, o que apuntem en les nostres llibretes. Són el fruit de la feina de moltes mans anònimas, un treball laboriós, físic, CAR i sobretot moltes hores penjat i no precisament escalant sinó perquè tots puguem fer-ho. Un esforç que gairebé sempre esta molt poc reconegut i recolzat pel les intitucions i el col-lectiu de frikis. No és una apreciaciò personal, sinó el de molts equipados. Si li preguntem a un equipador: Que és el pitjor d'equipar? Ells gairebé sempre contesten: les critiques dels escaladors que mai han agafat un traladro ni pa penjar un quadro.
Tothom té dret a criticar si les crítiques són constructives, hem de pensar que cada equipador que equipa una via esta fent un regal a un altre escalador.

No dic que els equipadores puguin fer el que els doni la gana (ells també tenen els seus deures) ni que tinguem que agenollar-nos davant el seu pas, ni que estiguem obligats a agafar un traladro i posar-nos a equipar com bojos... Però hi ha moltes formes d'ajudar. És tan senzill com no tocar els nassos als que invertim el nostre temps lliuure en aportar algu per a la comunitat escaladora, com a minim i tindriem que reflexionar-hi.
Crec que és una reflexió sobretot als que comencen a escalar. Ser concients que obrir una via no és posar-se els peus de gat i escalar de primer. Compendre que les vies hi son  per l'esforç de molta gent i no perquè cada primavera floreixin les xapes.Tindriem que ser més respectuosos i agraïts a cada mà anonima que s'amaga darrere de cada via del món, sense ells no escalariam.

Salut Bous